Sempre m’ha inspirat el treball de dones artistes que han sabut transmetre les seves experiències íntimes sobre la vida a través de les seves obres. Louise Bourgeois i les seves escultures i instal·lacions sobre la seva infantesa i la relació amb el seu pare. Marina Abramovic i les seves performances sobre els límits del cos. Ana Mendieta i les seves accions en connexió amb la natura.

 

Després d’experimentar al llarg de la carrera universitària amb tota mena de materials, vaig descobrir de manera fortuïta el plaer de treballar amb les mans nues un material tan mal·leable i sensorial com és l’argila. El silenci i la connexió íntima, gairebé sensual que es crea amb aquest material mentre el vaig modelant em tenen tan fascinada que darrerament la majoria de peces que projecto són fetes de fang.

Em commou poder crear amb un material tan natural, pols de la mateixa terra pastat amb aigua, que pren forma a partir de la lleugera pressió de les meves mans i que només necessita aire i foc per endurir-se i tornar-se un material perdurable i resistent.

Les coccions de raku, en les que les peces són sotmeses a violents canvis de temperatura aporten a les peces un aspecte fumat i rústic, d’un objecte que ha sobreviscut des del seu naixement a una dura experiència.

 

El procés de creació d’una escultura necessita un temps, sovint lent i repetitiu que em porta a un estat de molta presència. En aquests moments sento que soc una amb la matèria i que no hi ha distància entre el que soc i el que faig. L’escultura em permet estar connectada amb la consciència de la meva experiència vital i em recorda posar atenció amb què i amb qui comparteixo el meu temps i el meu afecte, les dues coses que trobo més apreciades de la vida. En les meves peces poso tot l’amor que sento per poder experimentar el mateix fet creatiu mentre exploro la forma de tot el que és viu, de tot el que creix, es reprodueix, emmalalteix o mor.