Cent milions de vegades

“I spend my time very easily, but wouldn’t know how to tell you what I do… I’m a respirateur – a breather. I enjoy it tremendously.” (Marcel Duchamp, Entretien avec Calvin Tomkins 1964)

El primer impuls que fem al néixer és emplenar el nostre cos d’aire, i amb el primer crit, connectar-nos a la vida. L’aire penetra als nostres pulmons i aquest element invisible comença a formar part de nosaltres mantenint-nos amb vida. Entre aquesta primera glopada d’aire que ens connecta a l’experiència vital i el nostre últim alè, es calcula que farem unes cent milions de respiracions. Rítmicament, el nostre cos inhala i exhala aquesta matèria impalpable que ens envolta, connectant-nos de manera íntima amb l’espai, alimentant-nos, vivint a través d’ell.

En aquesta sèrie d’escultures, una forma etérea s’escapa de la més gran de les obertures. La masa foradada, sinuosa, deixa entendre que l’interior de les peces no és buit i, alhora, conecta l’interior de la peça amb l’espai que l’envolta. Aquest volum plè d’orificis per on s’escola l’aire, simbolitza l’espai intermig, compartit, el volum d’aire imprescindible que necessitem al nostre voltant per respirar. Un acte invisible, inconscient i repetitiu que ens acompanya de manera silenciosa mentre ens anem desenvolupant per la vida.

Quan va deixar de produir obra, Marcel Duchamp es va definir en 1966 com “un respirador”: “M’hauria agradat treballar, però dins meu cas hi havia una enorme mandra. M’agrada més viure, respirar, que treballar. No considero que el treball que he realitzat pugui tenir cap importància social en el futur. Per tant, si voleu, el meu art seria viure; cada segon, cada respiració és una obra que no està inscrita enlloc, que no és ni visual ni cerebral. És una espècie d’eufòria constant.” – (Marcel Duchamp, Conversa amb Pierre Cabanne 1966)

2021-2022

  • Gres refractari
  • Coccions de raku